El cazo de lorenzo

Faig memòria de quan jo anava a primària i recordo perfectament situacions en que la mofa i la ridiculització s'utilitzaven contra qui no era "normal", contra qui per aquells que feien aquestes accions  no era un/com ells, uns iguals. Quina pena em fa recordar això, quantes males siuacions viscudes. Recordar em fa pena però veure-ho em fa ràbia, molta ràbia. Vec ara mateix, situacions que superen (de molt, en alguns casos) les que jo recordo, i em fa ràbia pensar en que tot i que sembla que el món evoluciona rapidíssimament, en el fons no evoluciona gaire, et llegeixes el llibre Ipatia, i la sensació és de desesperació, no hem après res en dos mil anys?
Si un pot tenir dificultats en la manera de com és tractat, sense tenir cap mena de discapacitat, quantes en poden tenir les que sí que en tenen?
Fa anys, no hi havia (que jo recordi) ni tanta informació ni tantes ganes de treballar aquests aspectes a la societat, i a la seva base, o sigui l'escola.
El  cazo de lorenzo ens dóna una gran oportunitat per treballar la conscienciació sobre les dificultats que poden arribar a tenir les persones que tenen alguna discapacitat,  persones que estan entre nosaltres en tots els ambients, per tant estan entre nosaltres a l'escola.
Tinguem el que tinguem, tots mereixem un tracte igual, un pot tenir més afecte o menys, tenir més afinitat amb alguns i gens amb d'altres, però el respecte per l'altre, l'educació en el tracte amb l'altre ha de ser per tots igual.

Una de les grans eines per treballar l'empatia, és posar-se en el lloc de l'altre. Bé l'activitat que proposo és precisament aquesta, fer que tothom actui i es desenvolupi amb una discapacitat concreta un temps determinat.
Aquesta activitat no necessariament necessita un temps/espai concret, vull dir que es pot treballar al llarg d'un mes sencer, li podriem dir El mes de les discapacitats. Tenim vint alumnes i en un mes vint dies laborals, així que cada dia del mes un alumne diferent tindrà una discapacitat  durant un dia sencer, un pati, una classe, etc, el temps que valorem necessari per cada un. L'alumne s'haurà de desenvolupar amb una discapitat concreta, que podrà ser física, visual, sensorial, intel·lectual, etc. Posem un exemple, durant l'hora abans del pati i el pati, l'alumne XWJK no tindrà la mà dreta, aquesta la podrà amagar dins de la màniga de la prenda de roba que porti de màniga llarga (per tant no ho podrem fer a l'estiu aquesta!). Al pujar del pati, tornarà a tenir la seva mà, i podrem fer uns minutets de debat o d'explicació i/o valoració personal del propi alumne de com li ha anat.
Una per treballar la visual, doncs tapar-li un ull durant el mateix període de temps.
Una per treballar la sensorial, l'alumna ZJKLMAI anirà amb uns grans guants de llana, que no li permetran tenir una bona sensibilitat i control dels seus dits i de tota la mà.
Una per la discapacitat intel·lectual, l'alumne RAYOMACKUIN haurà d'aixecar la mà per parlar en qualsevol moment,   i contar fins a 5 abans d'emetre qualsevol paraula, si no aixeca la mà,  com sabrem si ha contat fins a 5 o no.
Una de física, ja hem dit la de la mà, es pot fer igual amb la cama, si ho considerem massa (això va a criteri de cada mestre/a) en comptes de faltar-li la cama, anirà coix, l'immobilitzarem o bé el genoll o bé el turmell.

Dintre del món de l'esport, els de muntanya diria que són els que pateixen unes lesions o accidents més greus, n'he patit un parell d'aquests últims que m'han anat posant a lloc, i he vist com companys de corda o els companys dels meus companys han patit pitjors conseqüències. Viure amb una cama immobilitzada durant 3 mesos i la posterior rehabilitació et dóna una idea de com pot arribar a ser de dura una vida amb una discapacitat física. Tots faríem molt bé abans de jutjar ningú, abans de bromejar sobre algú, pensar quin "cazo" porta aquella persona, i com seria la nostra super-guay vida si fóssim nosaltres qui portessim aquell cazo.

Salut per a tothom!!!!!!!!!!