TALLER : TUTORIA

Com gairebé sempre, a les contraportades de la Vangardia hi entrevisten persones excepcionals, avui per la nostra sort, ens en fan comentar una, que també porta una persona amb un pensament i una vida brillant.
Tota l’entrevista gira en torn al que ell creu que són les tres bases que fan que un individu sigui persona, aquestes bases o potes, tal com ell diu són:

Saber pensar, tenir control emocional i valors morals.

Només quan aquestes tres hi siguin presents l'individu esdevindrà persona, tot i que evidentment, això no és produeix de la nit al dia, llegint entre línies és fàcil veure com de difícil és arribar-hi , com de fàcil és fallar en alguna d’aquestes tres. Per ell, la més fàcil d’aconseguir és la del saber pensar, és per això que gairebé no li dedica  espai, comenta que la seva facilitat radica en que un “aprèn jugant, buscant alternatives, analitzant possibilitats” i per tant “és molt lúdica”.

Què de difícil se’ns fa a nosaltres (com a mínim a mi i a altres companys que vas trobant) el fet d’ensenyar a pensar, el fet de tenir-los concentrats, amb ganes d’escoltar i amb ganes d’aprendre, com de difícil és que els nens i les nenes d’avui sàpiguen llegir, i del llegir i per tant d’entendre el que han llegit, de reflexionar, d'obtenir coneixements, de prendre consciència de moltíssimes coses que l’ajudaran a aprendre a aprendre, cosa que considero bàsica per saber pensar. Però bé no ens desanimem que estem al principi i si tenim problemes amb això, la resta…
Dóna l’exemple de un individu que no té valors morals i fa mal per aconseguir allò que vol. Donem un altre exemple: Ja que parlem de pensar, una persona amb un bon control emocional, amb els seus (o d’altres) valors morals però sense la capacitat de pensar i per tant d’actuar per conta pròpia no pot ser una “persona” íntegra.

Dins del món de l’educació sembla que hi ha un despertar de consciències en que cal treballar i molt l’educació emocional, qui de nosaltres no s’ha trobat en una situació difícil o molt complicada, en que un nen/a no ha tingut un bon control de les seves emocions i ha petat? O en nosaltres mateixos, quantes classes haguéssim pogut fer millor si no haguéssim sigut presoners de les postres pròpies emocions?

El  procés del Dr. Segura dins el treball de les emocions està dividit en tres parts, aquestes són:

Reconeixement de les emocions, o sigui quina emoció tinc, per què la tinc, i per últim com la controlo.

Comenta que ell ensenya unes 60 emocions bàsiques, quantes emocions podríem classificar nosaltres en una pluja d’idees sobre les emocions? 15? 20? Quanta feina tenim per endavant, un no pot ensenyar sobre emocions si ni ell mateix coneix quines són, apart d’això, i com a comentari molt personal, no estem en una societat emocionalment discapacitada?

No seré jo qui rebati les seves 60 emocions bàsiques però hi ha d’altres pedagogs, psicòlegs, etc, que redueixen bastant la xifra. Alguns potser dirien que la depressió és una enfermetat que provoca emocions de frustració, pena, tristor, melancolia, etc, però que en si mateixa no és una emoció.


Obrint un nou front dels problemes de l'educació actual comenta la divergència entre el que la nostre societat ensenya i per tant educa, versus el que actualment s'està demanant al món laboral, textualment diu "La nostra societat educa en l'individualisme i la competència mentres que les empreses busquen gent que sàpiga treballar en equip". Potser alguna cosa ha canviat en el món laboral però a la nostra generació (la dels 70) ens han venut que les empreses volien just el contrari, gent disposada a tot per créixer, per pujar de sou, de categoria, d'estatus, sense maníes per trepitjar el del costat. No ens converteix en uns éssers inhumans?
Si fem una ullada als cursos de directius sí que sembla que això ha canviat, actualment hi ha una empresa vilafranquina, sorgida del món casteller, que ensenya als directius d'empreses (i suposo que també als treballadors) els valors d'aquest món.

L'entrevistat a través de les diferents problemàtiques en que es troben els adolescents, com ara la seva impaciència, el voler-ho tot ja, la seva falsa seguretat, la carència d'autocrítica, les ganes de ser madurs, quan l'únic que tenen és informació i no maduresa, el seu conformisme i sobretot, la carència d'ideals no material i sense valors, introdueix el mètode Kohlberg. Mètode que ell utilitza en els seus ensenyaments, aquest tracte sobre el procés de maduresa que té la nostra consciència moral. Entendríem que hi ha 3 grans estadis evolutius  -Preconvencional, Convencional i Postconvencional- cada un d'aquest està format per dos estadis.
Ho interessant de tot és veure en quin procés s'ha quedat la nostra joventut i en molts casos societat, o sigui:
En la primera etapa es respecten les normes per obediència i per por al càstig, quants adults encara hi resten en aquest estadi, és una afirmació que fa l'entrevistadora i si un és sincer i mira la societat i potser el seu melic, veurà que és veritat, molts de nosaltres no hem evolucionat d'etapa i restem en la primera de les sis possibles.
La segona etapa vindria per acceptar les normes si aquestes ens afavoreixen, dels que no s'havien quedat en la primera etapa aquí s'hi queden uns quants més. La tercera etapa és fonamentalment és on s'englobaria l'adolescència, o sigui es viu intentant identificar-se amb el grup, es considera bo allò que compleix les expectatives de les persones que tenim aprop. Dels que queden pocs seran els que passin aquesta etapa i arribin amb una bona educació a l'estat Postconvencional, aquell on s'accepten els principis morals generals.
Que de difícil és l'educació a l'escola i a la pròpia família si un pare, mare, tutor/a, mestre es trova en diguem-ne la segona etapa i no pas la tercera, quina educació erronia pots estar donant?


L'última pregunta que l'entrevistat respon en 2 línies, ha donat i donarà milers i milers de llibres i teories, en el fons en què consisteix educar? Paciència i normes clares serien al meu entendre les dues referències que hauríem de tenir tots nosaltres alhora de donar classes, la llibertat no és possible sense un marc on actuar, o sigui, un no pot ser lliure si no sap a on són els límits de la seva llibertat, per tant, a les nostres aules, aquesta ha de ser premissa fonamental, normes molt clares, com s'han de comportar a classe, quin tipus de tracte han de tenir amb el professor i amb ells mateixos, com se'ls avaluarà, funcionament dels deures, etc.

I per acabar tal com deien els avis, la paciència és la mare de la ciència.