Aprendre hauria de ser com anar per la corda fluixa, un ho ha de fer sol, encara que necessiti ajuda.
diumenge, 11 de març del 2012
TANCAMENT DEL CURS
Aprendre hauria de ser com anar per la corda fluixa, un ho ha de fer sol, encara que necessiti ajuda.
Avaluació del Curs.
Avaluació del Curs.
Bé, doncs estem a l'última setmana del curs que el departament obliga a fer quan un té plaça per tot el curs escolar o té un mínim de sis mesos treballats en un any. Gràcies a dir que sí en les meves opcions o preferències, aquest ha estat el meu cas: sí a treballar en escola rural, sí a fer mitja jornada, sí a fer un terç, sí a classes per adults, presons i ja no me'n recordo que més vaig posar. Com que volia treballar en aquesta part de l'educació vaig apostar fort i decidir fer kilòmetres canviant el meu estimat Vallés Occidental per la Catalunya central. Tinc una mitja jornada a una escola rural a Vinyoles, així que per la tarda faig una altre mitja jornada en el sector privat. Això és una elecció personal, però la situació econòmica apreta i per tant si un té la possibilitat, és molt probable que es treballi per acabar de fer un jornal per poder viure dignament. Potser us preguntareu perquè explico tot aquest rotllo, doncs un momentet si-us-plau.
Al treballar per la tarda no tinc gaire temps per la meva vida personal, entre preparar classes, el curs, la feina, els kimòmetres i la vida familiar doncs el temps per un necessita per cuidar-se és gairebé nul, però de tot, sabeu el que més em preocupa, doncs molt per sobre de tot és un dia estimbar-me amb el cotxe tornant de treballar, no sabeu ho malament que es viu pensant quan un torna de treballar: avui m'adormo i no sé què passarà.
És evident que el problema és meu i de ningú més però a partir d'aquest últim pensament, tot, i vull dir exactament TOT, passa a un segon nivell.
És adequat fer el curs quan un ja està treballant de forma continua? bufff, doncs no ho sé, els que en saben més ho han decidit així, però en el meu cas, m'haguès estimat fer el curs gairebé abans i tot, de poder-me apuntar a llistes. Per a mi, en el meu cas concret, el curs arriba tard pels alumnes que passen per les meves mans. Realment, he fet actuacions que han estat tractades dintre del temari del curs, aquestes són poc apropiades i/oproductives per tirar una classe endavant, ara que ho sé ho valoro enormement per l'any vinent, però a dia d'avui reconduir alguna situació que jo mateix he provocat amb la meva poca experiència, és molt difícil.
No Tenim un sistema ni una societat que valori al mestre com crec que s'hauria de fer, ni tampoc l'escola pública, i així ens va. No dic que cambiem i ens tornem tots suecs, perquè no ho serem mai, però sí podem tractar i cuidar millor el nostre sistema educatiu i els seus professionals. Un metge passa entre 4 i 5 anys fent la residència hospitalària per aconseguir ser adjunt, nosaltres fem una carrera (que jo no he fet perquè vinc del món de la música amb els estudis de Conservatori), que molts companys diuen que està mal plantejada per a la pràctica futura, i aquest o qualsevol altre curs de 30/40 hores per molt esforç i ganes que es posin no deixa de ser un curs que dona pinzellades a TOT un món.
Per cert, tinc molts amics metges i no se'ls tracte gens bé, i així ens va!
Un cop m'he desfogar en el meu espai personal públic, o sigui el meu blog. Ja puc anar més pel que se'm demanava.
Ja he comentat quina és la meva situació laboral i el que em penso, però no per això valoro negativament el meu pas pel curs, de fet a mi m'ha servit molt, i en molts aspectes, tant a nivell personal com laboral. El poder parlar amb altres interins, escoltar les seves situacions, poder explicar les meves i que algú t'entengui, és fantàstic, això ES TERÀPIA DE GRUP! Ahhhh! Com ho trobava a faltar, és fantàstic, he tingut una sort increïble amb la meva plaça i necessitava veure com de magres les passen els meus companys interins per adonar-me de fins a quin punt he tingut sort amb la meva plaça.
Com molts dels professors de música de secundària, jo vinc del món del Conservatori, així que tot i haver fet el C.A.P. un té la sensació que a nivell teòric, en sap poc. Per tant tot allò que li puguin explicar és molt benvingut i valorat, en tots els professors he trobat conceptes, teoríes i dinàmiques que són fantàstiques, ara només falta que un tingui el temps necessari per treballar-les a fons, vull dir, cada setmana et donen una pinzellada de tal i qual autor i/o teoria, i penses, això és fantàstic, m'ajudarà molt. Arribes a casa, fas el sopar, sopes, prepares les coses per demà, demà treballes, i a mitja classe penses, és que n'haig d'aprendre més, perquè ahir em van donar una possible solució, però em falta saber-ne més, i sobretot en el meu cas particular de les classes que em toca impartir, em falten hores per treballar tots aquest aspectes amb els alumn@s.
Totes les classes sobre dinàmiques de grup, educació emocional, educació inclusiva, treball cooperatiu, tot allò que mira l'educació des d'una vessant més humana m'encanta, i m'encata que m'expliquin que és possible, que una educació diferent a la que vaig viure jo és possible. L'esperança que això em dóna, diria que és la que encén la meva motivació. Veure que hi ha professionals que les apliquen, a escoles i Instituts i els funciona és esperançador, professionals que tenen opinions molt clares del que un pot demanar al nostre alumnat i també i molt especial, què busquem i li demanem a aquest alumnat.
-Totes les que m'expliquin són benvingudes. Però hi ha un temps concret, així que un marxa amb la sensació d'haver aprofondit poc, segurament qui ha fet magisteri, ja haurà treballat aquests temes, però els de música de secundaria, bé, som un altre món. Tenir diferents professors et dóna varis punts de vista i cada un se suposa que t'explica el que és el seu fort, i no tinc res negatiu a dir contra això, però sí contra el temps destinat a conèixens, presentar-nos i agafar el fil de treball que és necessari per a cada un d'ells.
Jo he tingut la sensació de..."amb els coneixements que tens, dona-me'n els màxims i és igual que fa qui ni perquè".
Per acabar, i enlleçar amb la primera part, dir que la situació està molt magre. A totes parts i a tots nivells, i això queda reflexat en els sentiments, emocions, il·lusions i motivació, de tots nosaltres, no ens sentim cuidats pel Departament, ni per aquest ni per la societat adulta. I per molt que ens estimem la nostra professió i creiem en l'educació, i en el nostre treball, nosaltres no som de pedra.
Què gran poder fer teràpia de grup, perquè realment ho necessitem! Personalment valoro positivament el curs, hi ha gent que està molt més rodada que jo i bé pot tenir una altre opinió, però el fet de trobar-nos tots i poder parlar sobre les nostres preocupacions i dubtes ha estat com anar a recarregar piles cada dimarts.
Educar és vital, tots formem una societat i els mestres són els contractats per aquesta societat per educar els seus fills i filles, educar-los perquè de grans estiguin dintre d'aquesta societat i en siguin part activa.
Hi ha moltes coses que no s'estan fent bé. Els que ens contracten i qui escull qui contracte no estem fent tot el possible perquè aquests nens i nenes siguin part activa i participativa en la societat futura.
Hi ha moltes coses a canviar i TOTS hem de canviar si realment volem una societat ACTIVA, DEMOCRÀTICA, FELIÇ i JUSTA.
Bé, doncs estem a l'última setmana del curs que el departament obliga a fer quan un té plaça per tot el curs escolar o té un mínim de sis mesos treballats en un any. Gràcies a dir que sí en les meves opcions o preferències, aquest ha estat el meu cas: sí a treballar en escola rural, sí a fer mitja jornada, sí a fer un terç, sí a classes per adults, presons i ja no me'n recordo que més vaig posar. Com que volia treballar en aquesta part de l'educació vaig apostar fort i decidir fer kilòmetres canviant el meu estimat Vallés Occidental per la Catalunya central. Tinc una mitja jornada a una escola rural a Vinyoles, així que per la tarda faig una altre mitja jornada en el sector privat. Això és una elecció personal, però la situació econòmica apreta i per tant si un té la possibilitat, és molt probable que es treballi per acabar de fer un jornal per poder viure dignament. Potser us preguntareu perquè explico tot aquest rotllo, doncs un momentet si-us-plau.
Al treballar per la tarda no tinc gaire temps per la meva vida personal, entre preparar classes, el curs, la feina, els kimòmetres i la vida familiar doncs el temps per un necessita per cuidar-se és gairebé nul, però de tot, sabeu el que més em preocupa, doncs molt per sobre de tot és un dia estimbar-me amb el cotxe tornant de treballar, no sabeu ho malament que es viu pensant quan un torna de treballar: avui m'adormo i no sé què passarà.
És evident que el problema és meu i de ningú més però a partir d'aquest últim pensament, tot, i vull dir exactament TOT, passa a un segon nivell.
És adequat fer el curs quan un ja està treballant de forma continua? bufff, doncs no ho sé, els que en saben més ho han decidit així, però en el meu cas, m'haguès estimat fer el curs gairebé abans i tot, de poder-me apuntar a llistes. Per a mi, en el meu cas concret, el curs arriba tard pels alumnes que passen per les meves mans. Realment, he fet actuacions que han estat tractades dintre del temari del curs, aquestes són poc apropiades i/oproductives per tirar una classe endavant, ara que ho sé ho valoro enormement per l'any vinent, però a dia d'avui reconduir alguna situació que jo mateix he provocat amb la meva poca experiència, és molt difícil.
No Tenim un sistema ni una societat que valori al mestre com crec que s'hauria de fer, ni tampoc l'escola pública, i així ens va. No dic que cambiem i ens tornem tots suecs, perquè no ho serem mai, però sí podem tractar i cuidar millor el nostre sistema educatiu i els seus professionals. Un metge passa entre 4 i 5 anys fent la residència hospitalària per aconseguir ser adjunt, nosaltres fem una carrera (que jo no he fet perquè vinc del món de la música amb els estudis de Conservatori), que molts companys diuen que està mal plantejada per a la pràctica futura, i aquest o qualsevol altre curs de 30/40 hores per molt esforç i ganes que es posin no deixa de ser un curs que dona pinzellades a TOT un món.
Per cert, tinc molts amics metges i no se'ls tracte gens bé, i així ens va!
Un cop m'he desfogar en el meu espai personal públic, o sigui el meu blog. Ja puc anar més pel que se'm demanava.
Ja he comentat quina és la meva situació laboral i el que em penso, però no per això valoro negativament el meu pas pel curs, de fet a mi m'ha servit molt, i en molts aspectes, tant a nivell personal com laboral. El poder parlar amb altres interins, escoltar les seves situacions, poder explicar les meves i que algú t'entengui, és fantàstic, això ES TERÀPIA DE GRUP! Ahhhh! Com ho trobava a faltar, és fantàstic, he tingut una sort increïble amb la meva plaça i necessitava veure com de magres les passen els meus companys interins per adonar-me de fins a quin punt he tingut sort amb la meva plaça.
Com molts dels professors de música de secundària, jo vinc del món del Conservatori, així que tot i haver fet el C.A.P. un té la sensació que a nivell teòric, en sap poc. Per tant tot allò que li puguin explicar és molt benvingut i valorat, en tots els professors he trobat conceptes, teoríes i dinàmiques que són fantàstiques, ara només falta que un tingui el temps necessari per treballar-les a fons, vull dir, cada setmana et donen una pinzellada de tal i qual autor i/o teoria, i penses, això és fantàstic, m'ajudarà molt. Arribes a casa, fas el sopar, sopes, prepares les coses per demà, demà treballes, i a mitja classe penses, és que n'haig d'aprendre més, perquè ahir em van donar una possible solució, però em falta saber-ne més, i sobretot en el meu cas particular de les classes que em toca impartir, em falten hores per treballar tots aquest aspectes amb els alumn@s.
Totes les classes sobre dinàmiques de grup, educació emocional, educació inclusiva, treball cooperatiu, tot allò que mira l'educació des d'una vessant més humana m'encanta, i m'encata que m'expliquin que és possible, que una educació diferent a la que vaig viure jo és possible. L'esperança que això em dóna, diria que és la que encén la meva motivació. Veure que hi ha professionals que les apliquen, a escoles i Instituts i els funciona és esperançador, professionals que tenen opinions molt clares del que un pot demanar al nostre alumnat i també i molt especial, què busquem i li demanem a aquest alumnat.
-Totes les que m'expliquin són benvingudes. Però hi ha un temps concret, així que un marxa amb la sensació d'haver aprofondit poc, segurament qui ha fet magisteri, ja haurà treballat aquests temes, però els de música de secundaria, bé, som un altre món. Tenir diferents professors et dóna varis punts de vista i cada un se suposa que t'explica el que és el seu fort, i no tinc res negatiu a dir contra això, però sí contra el temps destinat a conèixens, presentar-nos i agafar el fil de treball que és necessari per a cada un d'ells.
Jo he tingut la sensació de..."amb els coneixements que tens, dona-me'n els màxims i és igual que fa qui ni perquè".
Per acabar, i enlleçar amb la primera part, dir que la situació està molt magre. A totes parts i a tots nivells, i això queda reflexat en els sentiments, emocions, il·lusions i motivació, de tots nosaltres, no ens sentim cuidats pel Departament, ni per aquest ni per la societat adulta. I per molt que ens estimem la nostra professió i creiem en l'educació, i en el nostre treball, nosaltres no som de pedra.
Què gran poder fer teràpia de grup, perquè realment ho necessitem! Personalment valoro positivament el curs, hi ha gent que està molt més rodada que jo i bé pot tenir una altre opinió, però el fet de trobar-nos tots i poder parlar sobre les nostres preocupacions i dubtes ha estat com anar a recarregar piles cada dimarts.
Educar és vital, tots formem una societat i els mestres són els contractats per aquesta societat per educar els seus fills i filles, educar-los perquè de grans estiguin dintre d'aquesta societat i en siguin part activa.
Hi ha moltes coses que no s'estan fent bé. Els que ens contracten i qui escull qui contracte no estem fent tot el possible perquè aquests nens i nenes siguin part activa i participativa en la societat futura.
Hi ha moltes coses a canviar i TOTS hem de canviar si realment volem una societat ACTIVA, DEMOCRÀTICA, FELIÇ i JUSTA.
divendres, 9 de març del 2012
Coavaluació d'un company/a de curs.
Aquí hi ha la meva coavaluació del blog de la meva companya Elisabeth Úbeda.
Un blog molt interessant i treballat.
https://docs.google.com/document/d/1_LLWObh6qAceDVj7qscMzEREfQqHyA0t28c0_eH0LEM/edit
Un blog molt interessant i treballat.
https://docs.google.com/document/d/1_LLWObh6qAceDVj7qscMzEREfQqHyA0t28c0_eH0LEM/edit
dimecres, 7 de març del 2012
Les emocions en la gestió de conflictes.
- Descripció del cas:
A la classe de Tercer tenim un nen que ja fa classes amb la professora d'Educació Especial, no té cap malaltia ni trastorn diagnosticat, però el seu comportament és tant destructiu per la classe i per ell mateix que se li fan classes amb la professora abans esmentada. Se'n riu dels companys quan s'equivoquen, pega quan algú li diu alguna cosa que no li agrada, no sap gestionar les seves emocions i les canalitza amb violència física i psicològica cap a tothom, siguin monitores de menjador, companys de la classe i companys de l'escola. Amb els i les mestres es mostra desafiador, no és violent però li costa acceptar les normes que aquest/es marquen per a la classe i l'escola.
- Estratègies pensades a nivell individual per a resoldre el cas (Autoanàlisis):
En aquest grup de tercer jo li faig reforços, així que depenent del dia, jo tinc un grup de 7/8 alumnes on de vegades en "X" hi és i de vegades no, altres dies també he fet classe només amb ell i una altre alumna que necessita un suport més gran.
Les estratègies que he utilitzat són:
Parlar-li de com afecte negativament el seu comportament a la resta de la classe.
Donar-li a entendre mitjançant la paraula (una explicació oral) que ell mateix està perdent, ja que amb el seu comportament perjudica el seu aprenentatge.
Dir-li quan està molt inquiet/nerviós/descontrolat que marxi una estoneta fora de la classe, respiri una una estona i torni quan cregui que està més tranquil i pot controlar-se millor.
- Estratègies aportades pels companys del curs o del centre, experiències d'altres o fonts teòriques:
El que van acordar la tutora amb la professora d'Educació Especial va ser fer un full de seguiment per tal de que a casa seva tinguessin constància de quin era el treball i comportament del dia a dia, així des de casa es podria incidir més en el control del nen.
Aquesta mateixa setmana la mare ha vingut trucada per l'escola per posar en constàncies algunes actituds força desagradables, i bé hem estat informats de la situació personal que viu i això ens dóna un perquè del comportament del nen, a partir d'aquí s'han proposat unes activitats per treballar el control de les seves emocions.
Avaluem que quan el nen treballa en un grup molt reduït (ell i com a molt dos més), el seu comportament canvia moltíssim, és quan està en grup que no controla les seves emocions i impulsos.
Per la part familiar, el nen i la família, amb ajuda professional exterior han començat a treballar pautes de comportament a casa.
- Proposta definitiva d'estratègies que heu fet servir(o faríeu servir) per a resoldre definitivament aquest cas:
Col·laborar i tenir una comunicació constant amb la família per tal de continuar les pautes marcades pel professional extern.
Continuar amb el full de seguiment que avalua en 0=gens 1=una mica 2=bastant i 3=molt tres ítems que són comportament, deures fets i ha treballat a classe? per tal de poder avaluar la seva progressió i resolució del cas.
Treballarem l'identificació d'emocions mitjançant imatges, aquestes podran ser de nens petits jugant tots en harmonia, nens barallant-se, algú que pega amb un altre, un avi patint, fotos de diferents tipus de família. Ell haurà d'explicar que sent en el moment de veure aquestes fotos, tenint com a suport el/la mestre al costat i unes imatges que relacionin cares amb emocions.
Treballarem l'empatia mitjançant el role-playing, per exemple aquesta setmana ha posat en ridícul i s'ha mofat d'una monitora de menjador, aquesta monitora resulta que és la mare d'una companya seva, així que agafarem la seva companya, ell, un/a mestre que farà de monitora de menjador i repetirem l'acció al revés. Ell serà la seva companya i la companya serà ell, anirem parant el "joc" quan així ho creiem oportú per donar temps a explicar i preguntar quines són les emocions i sensacions que sorgeixen, com els i com afecten aquestes, els fa sentir bé o malament, si se senten malament com ho podrien canviar, i acabar amb un compromís de que no és bo que es torni a produir i abans que passi, donar avisos perquè el puguem ajudar.
No Utilitzar mai la paraula càstig, ni que ell se senti castigat, en cas de necessitar frenar-lo li donarem un espai tranquil, perquè ell pugui allà descansar, parar, respirar, prendre consciència de les seves emocions i donar-li l'oportunitat de dominar-les.
dimecres, 22 de febrer del 2012
El treball cooperatiu
El treball cooperatiu aborda uns quants punts bàsics de les queixes freqüents dels i les mestres, aquests serien:
Més que fer una llista de contres d'quest mètode de treball (acabaria en dues ratlles com a molt) comentaré alguns punts que crec que poden perjudicar l'efectiva pràctica d'aquest treball.
- Tothom treballa, no hi ha ningú que es quedi al marge, aquí tots els nostres alumn@s estan enfeinats, cada un/a té una tasca determinada que possibilita precisament això, tothom treballa, no ens quedarien per tant aquells típics elements distorsionadors de l'ambient de classe.
- Ningú es queda endarrera, la pròpia mecànica del treball fa que tots van al mateix ritme de classe, no hi ha uns examens adaptats ni unes lectures adaptades per aquells/es que ho necessiten, fet que de vegades fa que se sentin desplaçats del grup. Encara que hi ha uns tutos i uns tutorats, tots fan el mateix projecte, tots treballen sobre el mateix, encara que uns sigui com a tutor i l'altre com a tutorat. Ens evitem l'imatge típica d'estar explicant per la classe, mentres veiem que aquelles persones que necessiten una atenció especial s'estan aborrint, ens estan boicotejant l'explicació o estan realment en un altre lloc.
- Al haver-hi molts tutors, són molts tutors que vetllen pel bon funcionament del treball, evitant-se així haver d'estar continuament lluitant per exercir la teva autoritat com a mestre per tal de portar la classe per allà on tu vols, vull dir que tots els tutors vetllaran per fer la seva feina, això implica exercir la seva autoritat com a tutor vers el seu tutorat.
- La implicación de la família. Per fi aquesta part tant important dels alumn@s s'implica activament en el procés d'aprenentatge.
- Tutoria entre iguals: Com ja s'ha dit i comentat sobradament, aquest mètode d'aprenentatge és cooperatiu, això implica que tots han de treballar cooperant entre ells, ho faran en parelles ja que tal com diu la dita castellana tres son multitud, s'apren mitjançant la dedicació personal de cadascú amb l'ajuda amb la cooperació d'un/a company/a. Ells treballan sols, els que els ajuda a potenciar la seva autoestima, els ajuda a pensar, a crear, a ser persones independents, i això és un qüestió de vital importància en aquestes etapes de la vida. Al treballar entre ells, tots formen part del grup, tots són un, i això també és molt important per ells, aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu, i quin millor que el del grup/classe, ajudant enormement al bon clima en totes les altres classes. En el treball de lectura ells aprendran a treballar cooperant, i veuran que això és bo i els afavoreix, així que perquè no fer-ho fora de lectura, evidentment de manera diferent, però potser faran la seva pròpia reflexió i es deixaran de molestar, de competir, de menysprear en les altres classes, per tal de col·laborar i cooperar.
- Implicacio familiar: Això és la panacea, si els pares, mares, tutors no s'impliquen, això no funciona, fantàstic! Quin millor mètode d'aplicar la responsabilitat de la família en l'educació dels fills. No només l'està ajudant a la lectura sinó que pot ser una excusa perquè la seva implicació augmenti considerablement i ajudi per tant a l'exit escolar. Tal com diu el vídeo, els pares (mares, tutors, o persona encarregada de fer la tutoria a nivell de casa, que n'es de complicat de vegades d'escriure políticament correcte) esdevindran tutors pel llarg de la seva època escolar, sobretot aquella on els coneixements i competències bàsiques es treballin més, o sigui a primària. Aquí qualsevol adult amb competència lectora pot esdevenir el tutor/a del seu propi fill/a, germà petit, cosí, etc. Els lligams que a partir d'aquí es poden generar ja els comenta la mare al final del vídeo, després del treball propi de lectura és com si s'hagués generat un sentiment de confiança, un vincle especial que perdura després del treball de lectura, potser un cop finalitzada la primària, el vincle pot durar per tota la vida. impressionant!
- Competència lectora: Aquesta és la fita, l'ajudar a adquirir una competència lectora que és bàsica per l'estudi i l'aprenentatge, i per sobre de tot, és bàsica per la vida en societat. Comprendre el que un llegeix ens pot semblar obvi per a nosaltres, però la realitat és que els alumnes penínsular (algú sap com els hi va als portuguesos?) tenen uns dèficits de comprensió lectora espectaculars. Per mi ha de ser prioritari i gairebé diria que obligatori per una societat que vulgui evolucionar i ser democràtica i lliure que tots els seus membre sàgiguen llegir i comprenguin allò que han llegit.
Més que fer una llista de contres d'quest mètode de treball (acabaria en dues ratlles com a molt) comentaré alguns punts que crec que poden perjudicar l'efectiva pràctica d'aquest treball.
- Profess@rs: Ens han venut que l'esforç té una recompensa, i aquesta en la societat capitalista en la que vivim es basa sobretot en una recompensa econòmica. Bé, ens han abaixat un 5%, hi ha problemes amb les substitucions, els interins treballem menys que fa uns anys, i etc, etc, etc, la motivació del professorat per gestionar, preparar i tirar endavant aquest projecte en el seu temps personal és un gran incovenient perquè molts de nosaltres, deixem d'implicant-se més, ja que ningú ens paga aquest esforç, i per contra tots hem de pagar els esforços de certa gent que no ho ha fet gens bé. Evidentment tenim una recompensa emocional i personal però, el sacrifici familiar i personal que molts docents estem fent per tirar això endavant, no està pagat ni de bon tros.
- Alumn@s: La varietat pot ser una oportunitat per a tots/es d'aprendre i una enorme oportunitat de creixement, però alhora ens podem trobar amb situacions personal (de la'lumnat) que se'ns escapen de les mans, que nosaltres per una raó o per una altre no ho sabem gestionar, no en sabem més, i clar, si que ens podem anar formant i cada dia saber-ne més per tenir més eines a l'hora de resodre confllictes, però en aquest procés podem cometre grans errors que provoquin un desenvolupament de l'activitat inadecuada o poc profitosa. Un altre punt sobre els alumnes (i no faig un punt i apart perquè no ho sé fer sense que em torni a sortir un punt negre) són les absències, què passa quan un alumne falla, i si són dos, com desconec el treball a fons, no puc més que deixar aquesta pregunta a l'aire.
- Família: De la mateixa manera que al punt anterior, aquí podem trobar-nos amb situacions personals que no sapiguem resoldre. La realitat supera la ficció, però un cas sencill, seria una família que no sàpiguen ni parlar ni llegir en castellà i/o català. Tenim un cas a la nostra escola d'uns pares que textualment li van dir a la tutora que no teníen interès en perdre el temps ajudant l'alumne X, ja que aquest era tonto i no valia la pena, que tots els esforços els faríen amb el seu germà, que aquest sí que era intel·ligent, després de vàries entrevistes, no hi ha hagut manera de fer-los baixar del burro.
divendres, 10 de febrer del 2012
El cazo de lorenzo
Faig memòria de quan jo anava a primària i recordo perfectament situacions en que la mofa i la ridiculització s'utilitzaven contra qui no era "normal", contra qui per aquells que feien aquestes accions no era un/com ells, uns iguals. Quina pena em fa recordar això, quantes males siuacions viscudes. Recordar em fa pena però veure-ho em fa ràbia, molta ràbia. Vec ara mateix, situacions que superen (de molt, en alguns casos) les que jo recordo, i em fa ràbia pensar en que tot i que sembla que el món evoluciona rapidíssimament, en el fons no evoluciona gaire, et llegeixes el llibre Ipatia, i la sensació és de desesperació, no hem après res en dos mil anys?
Si un pot tenir dificultats en la manera de com és tractat, sense tenir cap mena de discapacitat, quantes en poden tenir les que sí que en tenen?
Fa anys, no hi havia (que jo recordi) ni tanta informació ni tantes ganes de treballar aquests aspectes a la societat, i a la seva base, o sigui l'escola.
El cazo de lorenzo ens dóna una gran oportunitat per treballar la conscienciació sobre les dificultats que poden arribar a tenir les persones que tenen alguna discapacitat, persones que estan entre nosaltres en tots els ambients, per tant estan entre nosaltres a l'escola.
Tinguem el que tinguem, tots mereixem un tracte igual, un pot tenir més afecte o menys, tenir més afinitat amb alguns i gens amb d'altres, però el respecte per l'altre, l'educació en el tracte amb l'altre ha de ser per tots igual.
Una de les grans eines per treballar l'empatia, és posar-se en el lloc de l'altre. Bé l'activitat que proposo és precisament aquesta, fer que tothom actui i es desenvolupi amb una discapacitat concreta un temps determinat.
Aquesta activitat no necessariament necessita un temps/espai concret, vull dir que es pot treballar al llarg d'un mes sencer, li podriem dir El mes de les discapacitats. Tenim vint alumnes i en un mes vint dies laborals, així que cada dia del mes un alumne diferent tindrà una discapacitat durant un dia sencer, un pati, una classe, etc, el temps que valorem necessari per cada un. L'alumne s'haurà de desenvolupar amb una discapitat concreta, que podrà ser física, visual, sensorial, intel·lectual, etc. Posem un exemple, durant l'hora abans del pati i el pati, l'alumne XWJK no tindrà la mà dreta, aquesta la podrà amagar dins de la màniga de la prenda de roba que porti de màniga llarga (per tant no ho podrem fer a l'estiu aquesta!). Al pujar del pati, tornarà a tenir la seva mà, i podrem fer uns minutets de debat o d'explicació i/o valoració personal del propi alumne de com li ha anat.
Una per treballar la visual, doncs tapar-li un ull durant el mateix període de temps.
Una per treballar la sensorial, l'alumna ZJKLMAI anirà amb uns grans guants de llana, que no li permetran tenir una bona sensibilitat i control dels seus dits i de tota la mà.
Una per la discapacitat intel·lectual, l'alumne RAYOMACKUIN haurà d'aixecar la mà per parlar en qualsevol moment, i contar fins a 5 abans d'emetre qualsevol paraula, si no aixeca la mà, com sabrem si ha contat fins a 5 o no.
Una de física, ja hem dit la de la mà, es pot fer igual amb la cama, si ho considerem massa (això va a criteri de cada mestre/a) en comptes de faltar-li la cama, anirà coix, l'immobilitzarem o bé el genoll o bé el turmell.
Dintre del món de l'esport, els de muntanya diria que són els que pateixen unes lesions o accidents més greus, n'he patit un parell d'aquests últims que m'han anat posant a lloc, i he vist com companys de corda o els companys dels meus companys han patit pitjors conseqüències. Viure amb una cama immobilitzada durant 3 mesos i la posterior rehabilitació et dóna una idea de com pot arribar a ser de dura una vida amb una discapacitat física. Tots faríem molt bé abans de jutjar ningú, abans de bromejar sobre algú, pensar quin "cazo" porta aquella persona, i com seria la nostra super-guay vida si fóssim nosaltres qui portessim aquell cazo.
Salut per a tothom!!!!!!!!!!
Si un pot tenir dificultats en la manera de com és tractat, sense tenir cap mena de discapacitat, quantes en poden tenir les que sí que en tenen?
Fa anys, no hi havia (que jo recordi) ni tanta informació ni tantes ganes de treballar aquests aspectes a la societat, i a la seva base, o sigui l'escola.
El cazo de lorenzo ens dóna una gran oportunitat per treballar la conscienciació sobre les dificultats que poden arribar a tenir les persones que tenen alguna discapacitat, persones que estan entre nosaltres en tots els ambients, per tant estan entre nosaltres a l'escola.
Tinguem el que tinguem, tots mereixem un tracte igual, un pot tenir més afecte o menys, tenir més afinitat amb alguns i gens amb d'altres, però el respecte per l'altre, l'educació en el tracte amb l'altre ha de ser per tots igual.
Una de les grans eines per treballar l'empatia, és posar-se en el lloc de l'altre. Bé l'activitat que proposo és precisament aquesta, fer que tothom actui i es desenvolupi amb una discapacitat concreta un temps determinat.
Aquesta activitat no necessariament necessita un temps/espai concret, vull dir que es pot treballar al llarg d'un mes sencer, li podriem dir El mes de les discapacitats. Tenim vint alumnes i en un mes vint dies laborals, així que cada dia del mes un alumne diferent tindrà una discapacitat durant un dia sencer, un pati, una classe, etc, el temps que valorem necessari per cada un. L'alumne s'haurà de desenvolupar amb una discapitat concreta, que podrà ser física, visual, sensorial, intel·lectual, etc. Posem un exemple, durant l'hora abans del pati i el pati, l'alumne XWJK no tindrà la mà dreta, aquesta la podrà amagar dins de la màniga de la prenda de roba que porti de màniga llarga (per tant no ho podrem fer a l'estiu aquesta!). Al pujar del pati, tornarà a tenir la seva mà, i podrem fer uns minutets de debat o d'explicació i/o valoració personal del propi alumne de com li ha anat.
Una per treballar la visual, doncs tapar-li un ull durant el mateix període de temps.
Una per treballar la sensorial, l'alumna ZJKLMAI anirà amb uns grans guants de llana, que no li permetran tenir una bona sensibilitat i control dels seus dits i de tota la mà.
Una per la discapacitat intel·lectual, l'alumne RAYOMACKUIN haurà d'aixecar la mà per parlar en qualsevol moment, i contar fins a 5 abans d'emetre qualsevol paraula, si no aixeca la mà, com sabrem si ha contat fins a 5 o no.
Una de física, ja hem dit la de la mà, es pot fer igual amb la cama, si ho considerem massa (això va a criteri de cada mestre/a) en comptes de faltar-li la cama, anirà coix, l'immobilitzarem o bé el genoll o bé el turmell.
Dintre del món de l'esport, els de muntanya diria que són els que pateixen unes lesions o accidents més greus, n'he patit un parell d'aquests últims que m'han anat posant a lloc, i he vist com companys de corda o els companys dels meus companys han patit pitjors conseqüències. Viure amb una cama immobilitzada durant 3 mesos i la posterior rehabilitació et dóna una idea de com pot arribar a ser de dura una vida amb una discapacitat física. Tots faríem molt bé abans de jutjar ningú, abans de bromejar sobre algú, pensar quin "cazo" porta aquella persona, i com seria la nostra super-guay vida si fóssim nosaltres qui portessim aquell cazo.
Salut per a tothom!!!!!!!!!!
diumenge, 22 de gener del 2012
TALLER : TUTORIA
Com gairebé sempre, a les contraportades de la Vangardia hi entrevisten persones excepcionals, avui per la nostra sort, ens en fan comentar una, que també porta una persona amb un pensament i una vida brillant.
Tota l’entrevista gira en torn al que ell creu que són les tres bases que fan que un individu sigui persona, aquestes bases o potes, tal com ell diu són:
Saber pensar, tenir control emocional i valors morals.
Només quan aquestes tres hi siguin presents l'individu esdevindrà persona, tot i que evidentment, això no és produeix de la nit al dia, llegint entre línies és fàcil veure com de difícil és arribar-hi , com de fàcil és fallar en alguna d’aquestes tres. Per ell, la més fàcil d’aconseguir és la del saber pensar, és per això que gairebé no li dedica espai, comenta que la seva facilitat radica en que un “aprèn jugant, buscant alternatives, analitzant possibilitats” i per tant “és molt lúdica”.
Què de difícil se’ns fa a nosaltres (com a mínim a mi i a altres companys que vas trobant) el fet d’ensenyar a pensar, el fet de tenir-los concentrats, amb ganes d’escoltar i amb ganes d’aprendre, com de difícil és que els nens i les nenes d’avui sàpiguen llegir, i del llegir i per tant d’entendre el que han llegit, de reflexionar, d'obtenir coneixements, de prendre consciència de moltíssimes coses que l’ajudaran a aprendre a aprendre, cosa que considero bàsica per saber pensar. Però bé no ens desanimem que estem al principi i si tenim problemes amb això, la resta…
Dóna l’exemple de un individu que no té valors morals i fa mal per aconseguir allò que vol. Donem un altre exemple: Ja que parlem de pensar, una persona amb un bon control emocional, amb els seus (o d’altres) valors morals però sense la capacitat de pensar i per tant d’actuar per conta pròpia no pot ser una “persona” íntegra.
Dins del món de l’educació sembla que hi ha un despertar de consciències en que cal treballar i molt l’educació emocional, qui de nosaltres no s’ha trobat en una situació difícil o molt complicada, en que un nen/a no ha tingut un bon control de les seves emocions i ha petat? O en nosaltres mateixos, quantes classes haguéssim pogut fer millor si no haguéssim sigut presoners de les postres pròpies emocions?
El procés del Dr. Segura dins el treball de les emocions està dividit en tres parts, aquestes són:
Reconeixement de les emocions, o sigui quina emoció tinc, per què la tinc, i per últim com la controlo.
Comenta que ell ensenya unes 60 emocions bàsiques, quantes emocions podríem classificar nosaltres en una pluja d’idees sobre les emocions? 15? 20? Quanta feina tenim per endavant, un no pot ensenyar sobre emocions si ni ell mateix coneix quines són, apart d’això, i com a comentari molt personal, no estem en una societat emocionalment discapacitada?
No seré jo qui rebati les seves 60 emocions bàsiques però hi ha d’altres pedagogs, psicòlegs, etc, que redueixen bastant la xifra. Alguns potser dirien que la depressió és una enfermetat que provoca emocions de frustració, pena, tristor, melancolia, etc, però que en si mateixa no és una emoció.
Obrint un nou front dels problemes de l'educació actual comenta la divergència entre el que la nostre societat ensenya i per tant educa, versus el que actualment s'està demanant al món laboral, textualment diu "La nostra societat educa en l'individualisme i la competència mentres que les empreses busquen gent que sàpiga treballar en equip". Potser alguna cosa ha canviat en el món laboral però a la nostra generació (la dels 70) ens han venut que les empreses volien just el contrari, gent disposada a tot per créixer, per pujar de sou, de categoria, d'estatus, sense maníes per trepitjar el del costat. No ens converteix en uns éssers inhumans?
Si fem una ullada als cursos de directius sí que sembla que això ha canviat, actualment hi ha una empresa vilafranquina, sorgida del món casteller, que ensenya als directius d'empreses (i suposo que també als treballadors) els valors d'aquest món.
L'entrevistat a través de les diferents problemàtiques en que es troben els adolescents, com ara la seva impaciència, el voler-ho tot ja, la seva falsa seguretat, la carència d'autocrítica, les ganes de ser madurs, quan l'únic que tenen és informació i no maduresa, el seu conformisme i sobretot, la carència d'ideals no material i sense valors, introdueix el mètode Kohlberg. Mètode que ell utilitza en els seus ensenyaments, aquest tracte sobre el procés de maduresa que té la nostra consciència moral. Entendríem que hi ha 3 grans estadis evolutius -Preconvencional, Convencional i Postconvencional- cada un d'aquest està format per dos estadis.
Ho interessant de tot és veure en quin procés s'ha quedat la nostra joventut i en molts casos societat, o sigui:
En la primera etapa es respecten les normes per obediència i per por al càstig, quants adults encara hi resten en aquest estadi, és una afirmació que fa l'entrevistadora i si un és sincer i mira la societat i potser el seu melic, veurà que és veritat, molts de nosaltres no hem evolucionat d'etapa i restem en la primera de les sis possibles.
La segona etapa vindria per acceptar les normes si aquestes ens afavoreixen, dels que no s'havien quedat en la primera etapa aquí s'hi queden uns quants més. La tercera etapa és fonamentalment és on s'englobaria l'adolescència, o sigui es viu intentant identificar-se amb el grup, es considera bo allò que compleix les expectatives de les persones que tenim aprop. Dels que queden pocs seran els que passin aquesta etapa i arribin amb una bona educació a l'estat Postconvencional, aquell on s'accepten els principis morals generals.
Que de difícil és l'educació a l'escola i a la pròpia família si un pare, mare, tutor/a, mestre es trova en diguem-ne la segona etapa i no pas la tercera, quina educació erronia pots estar donant?
L'última pregunta que l'entrevistat respon en 2 línies, ha donat i donarà milers i milers de llibres i teories, en el fons en què consisteix educar? Paciència i normes clares serien al meu entendre les dues referències que hauríem de tenir tots nosaltres alhora de donar classes, la llibertat no és possible sense un marc on actuar, o sigui, un no pot ser lliure si no sap a on són els límits de la seva llibertat, per tant, a les nostres aules, aquesta ha de ser premissa fonamental, normes molt clares, com s'han de comportar a classe, quin tipus de tracte han de tenir amb el professor i amb ells mateixos, com se'ls avaluarà, funcionament dels deures, etc.
I per acabar tal com deien els avis, la paciència és la mare de la ciència.
Tota l’entrevista gira en torn al que ell creu que són les tres bases que fan que un individu sigui persona, aquestes bases o potes, tal com ell diu són:
Saber pensar, tenir control emocional i valors morals.
Només quan aquestes tres hi siguin presents l'individu esdevindrà persona, tot i que evidentment, això no és produeix de la nit al dia, llegint entre línies és fàcil veure com de difícil és arribar-hi , com de fàcil és fallar en alguna d’aquestes tres. Per ell, la més fàcil d’aconseguir és la del saber pensar, és per això que gairebé no li dedica espai, comenta que la seva facilitat radica en que un “aprèn jugant, buscant alternatives, analitzant possibilitats” i per tant “és molt lúdica”.
Què de difícil se’ns fa a nosaltres (com a mínim a mi i a altres companys que vas trobant) el fet d’ensenyar a pensar, el fet de tenir-los concentrats, amb ganes d’escoltar i amb ganes d’aprendre, com de difícil és que els nens i les nenes d’avui sàpiguen llegir, i del llegir i per tant d’entendre el que han llegit, de reflexionar, d'obtenir coneixements, de prendre consciència de moltíssimes coses que l’ajudaran a aprendre a aprendre, cosa que considero bàsica per saber pensar. Però bé no ens desanimem que estem al principi i si tenim problemes amb això, la resta…
Dóna l’exemple de un individu que no té valors morals i fa mal per aconseguir allò que vol. Donem un altre exemple: Ja que parlem de pensar, una persona amb un bon control emocional, amb els seus (o d’altres) valors morals però sense la capacitat de pensar i per tant d’actuar per conta pròpia no pot ser una “persona” íntegra.
Dins del món de l’educació sembla que hi ha un despertar de consciències en que cal treballar i molt l’educació emocional, qui de nosaltres no s’ha trobat en una situació difícil o molt complicada, en que un nen/a no ha tingut un bon control de les seves emocions i ha petat? O en nosaltres mateixos, quantes classes haguéssim pogut fer millor si no haguéssim sigut presoners de les postres pròpies emocions?
El procés del Dr. Segura dins el treball de les emocions està dividit en tres parts, aquestes són:
Reconeixement de les emocions, o sigui quina emoció tinc, per què la tinc, i per últim com la controlo.
Comenta que ell ensenya unes 60 emocions bàsiques, quantes emocions podríem classificar nosaltres en una pluja d’idees sobre les emocions? 15? 20? Quanta feina tenim per endavant, un no pot ensenyar sobre emocions si ni ell mateix coneix quines són, apart d’això, i com a comentari molt personal, no estem en una societat emocionalment discapacitada?
No seré jo qui rebati les seves 60 emocions bàsiques però hi ha d’altres pedagogs, psicòlegs, etc, que redueixen bastant la xifra. Alguns potser dirien que la depressió és una enfermetat que provoca emocions de frustració, pena, tristor, melancolia, etc, però que en si mateixa no és una emoció.
Obrint un nou front dels problemes de l'educació actual comenta la divergència entre el que la nostre societat ensenya i per tant educa, versus el que actualment s'està demanant al món laboral, textualment diu "La nostra societat educa en l'individualisme i la competència mentres que les empreses busquen gent que sàpiga treballar en equip". Potser alguna cosa ha canviat en el món laboral però a la nostra generació (la dels 70) ens han venut que les empreses volien just el contrari, gent disposada a tot per créixer, per pujar de sou, de categoria, d'estatus, sense maníes per trepitjar el del costat. No ens converteix en uns éssers inhumans?
Si fem una ullada als cursos de directius sí que sembla que això ha canviat, actualment hi ha una empresa vilafranquina, sorgida del món casteller, que ensenya als directius d'empreses (i suposo que també als treballadors) els valors d'aquest món.
L'entrevistat a través de les diferents problemàtiques en que es troben els adolescents, com ara la seva impaciència, el voler-ho tot ja, la seva falsa seguretat, la carència d'autocrítica, les ganes de ser madurs, quan l'únic que tenen és informació i no maduresa, el seu conformisme i sobretot, la carència d'ideals no material i sense valors, introdueix el mètode Kohlberg. Mètode que ell utilitza en els seus ensenyaments, aquest tracte sobre el procés de maduresa que té la nostra consciència moral. Entendríem que hi ha 3 grans estadis evolutius -Preconvencional, Convencional i Postconvencional- cada un d'aquest està format per dos estadis.
Ho interessant de tot és veure en quin procés s'ha quedat la nostra joventut i en molts casos societat, o sigui:
En la primera etapa es respecten les normes per obediència i per por al càstig, quants adults encara hi resten en aquest estadi, és una afirmació que fa l'entrevistadora i si un és sincer i mira la societat i potser el seu melic, veurà que és veritat, molts de nosaltres no hem evolucionat d'etapa i restem en la primera de les sis possibles.
La segona etapa vindria per acceptar les normes si aquestes ens afavoreixen, dels que no s'havien quedat en la primera etapa aquí s'hi queden uns quants més. La tercera etapa és fonamentalment és on s'englobaria l'adolescència, o sigui es viu intentant identificar-se amb el grup, es considera bo allò que compleix les expectatives de les persones que tenim aprop. Dels que queden pocs seran els que passin aquesta etapa i arribin amb una bona educació a l'estat Postconvencional, aquell on s'accepten els principis morals generals.
Que de difícil és l'educació a l'escola i a la pròpia família si un pare, mare, tutor/a, mestre es trova en diguem-ne la segona etapa i no pas la tercera, quina educació erronia pots estar donant?
L'última pregunta que l'entrevistat respon en 2 línies, ha donat i donarà milers i milers de llibres i teories, en el fons en què consisteix educar? Paciència i normes clares serien al meu entendre les dues referències que hauríem de tenir tots nosaltres alhora de donar classes, la llibertat no és possible sense un marc on actuar, o sigui, un no pot ser lliure si no sap a on són els límits de la seva llibertat, per tant, a les nostres aules, aquesta ha de ser premissa fonamental, normes molt clares, com s'han de comportar a classe, quin tipus de tracte han de tenir amb el professor i amb ells mateixos, com se'ls avaluarà, funcionament dels deures, etc.
I per acabar tal com deien els avis, la paciència és la mare de la ciència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)