El treball cooperatiu

El treball cooperatiu aborda uns quants punts bàsics de les queixes freqüents dels i les mestres, aquests serien:

• Tothom treballa, no hi ha ningú que es quedi al marge, aquí tots els nostres alumn@s estan enfeinats,  cada un/a té una tasca determinada que possibilita precisament això, tothom treballa, no ens quedarien per tant aquells típics elements distorsionadors de l'ambient de classe.
• Ningú es queda endarrera, la pròpia mecànica del treball fa que tots van al mateix ritme de classe, no hi ha uns examens adaptats ni unes lectures adaptades per aquells/es que ho necessiten, fet que de vegades fa que se sentin desplaçats del grup. Encara que hi ha uns tutos i uns tutorats, tots fan el mateix projecte, tots treballen sobre el mateix, encara que uns sigui com a tutor i l'altre com a tutorat. Ens evitem l'imatge típica d'estar explicant per la classe, mentres veiem que aquelles persones que necessiten una atenció especial s'estan aborrint, ens estan boicotejant l'explicació o estan realment en un altre lloc.
• Al haver-hi molts tutors, són molts tutors que vetllen pel bon funcionament del treball, evitant-se així haver d'estar continuament lluitant per exercir la teva autoritat com a mestre per tal de portar la classe per allà on tu vols, vull dir que tots els tutors vetllaran per fer la seva feina, això implica exercir la seva autoritat com a tutor vers el seu tutorat.
• La implicación de la família. Per fi aquesta part tant important dels alumn@s s'implica activament en el procés d'aprenentatge.

El treball cooperactiu és fantàstic, per mi té molt poques pegues, i aquestes són colaterals essent en alguns casos inevitables (després en parlem). Comentem els tres punts sobre els que es fonamenta aquest treball:

1. Tutoria entre iguals: Com ja s'ha dit i comentat sobradament, aquest mètode d'aprenentatge és cooperatiu, això implica que tots han de treballar cooperant entre ells, ho faran en parelles ja que tal com diu la dita castellana tres son multitud, s'apren mitjançant la dedicació personal de cadascú amb l'ajuda amb la cooperació d'un/a company/a. Ells treballan sols, els que els ajuda a potenciar la seva autoestima, els ajuda a pensar, a crear, a ser persones independents, i això és un qüestió de vital importància en aquestes etapes de la vida. Al treballar entre ells, tots formen part del grup, tots són un, i això també és molt important per ells, aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu, i quin millor que el del grup/classe, ajudant enormement al bon clima en totes les altres classes. En el treball de lectura ells aprendran a treballar cooperant, i veuran que això és bo i els afavoreix, així que perquè no fer-ho fora de lectura, evidentment de manera diferent, però potser faran la seva pròpia reflexió i es deixaran de molestar, de competir, de menysprear en les altres classes, per tal de col·laborar i cooperar.
2. Implicacio familiar: Això és la panacea, si els pares, mares, tutors no s'impliquen, això no funciona, fantàstic! Quin millor mètode d'aplicar la responsabilitat de la família en l'educació dels fills. No només l'està ajudant a la lectura sinó que pot ser una excusa perquè la seva implicació augmenti considerablement i ajudi per tant a l'exit escolar. Tal com diu el vídeo, els pares (mares, tutors, o persona encarregada de fer la tutoria a nivell de casa, que n'es de complicat de vegades d'escriure políticament correcte) esdevindran tutors pel llarg de la seva època escolar, sobretot aquella on els coneixements i competències bàsiques es treballin més, o sigui a primària. Aquí qualsevol adult amb competència lectora pot esdevenir el tutor/a del seu propi fill/a, germà petit, cosí, etc. Els lligams que a partir d'aquí es poden generar ja els comenta la mare al final del vídeo, després del treball propi de lectura és com si s'hagués generat un sentiment de confiança, un vincle especial que perdura després del treball de lectura, potser un cop finalitzada la primària, el vincle pot durar per tota la vida. impressionant!
3. Competència lectora: Aquesta és la fita, l'ajudar a adquirir una competència lectora que és bàsica per l'estudi i l'aprenentatge, i per sobre de tot, és bàsica per la vida en societat. Comprendre el que un llegeix ens pot semblar obvi per a nosaltres, però la realitat és que els alumnes penínsular (algú sap com els hi va als portuguesos?) tenen uns dèficits de comprensió lectora espectaculars. Per mi ha de ser prioritari i gairebé diria que obligatori per una societat que vulgui evolucionar i ser democràtica i lliure que tots els seus membre sàgiguen llegir i comprenguin allò que han llegit.

Més que fer una llista de contres d'quest mètode de treball (acabaria en dues ratlles com a molt) comentaré alguns punts que crec que poden perjudicar l'efectiva pràctica d'aquest treball.

• Profess@rs: Ens han venut que l'esforç té una recompensa, i aquesta en la societat capitalista en la que vivim es basa sobretot en una recompensa econòmica. Bé, ens han abaixat un 5%, hi ha problemes amb les substitucions, els interins treballem menys que fa uns anys, i etc, etc, etc, la motivació del professorat per gestionar, preparar i tirar endavant aquest projecte en el seu temps personal és un gran incovenient perquè molts de nosaltres, deixem d'implicant-se més, ja que ningú ens paga aquest esforç, i per contra tots hem de pagar els esforços de certa gent que no ho ha fet gens bé. Evidentment tenim una recompensa emocional i personal però, el sacrifici familiar i personal que molts docents estem fent per tirar això endavant, no està pagat ni de bon tros.
• Alumn@s: La varietat pot ser una oportunitat per a tots/es d'aprendre i una enorme oportunitat de creixement, però alhora ens podem trobar amb situacions personal (de la'lumnat) que se'ns escapen de les mans, que nosaltres per una raó o per una altre no ho sabem gestionar, no en sabem més, i clar, si que ens podem anar formant i cada dia saber-ne més per tenir més eines a l'hora de resodre confllictes, però en aquest procés podem cometre grans errors que provoquin un desenvolupament de  l'activitat inadecuada o poc profitosa. Un altre punt sobre els alumnes (i no faig un punt i apart perquè no ho sé fer sense que em torni a sortir un punt negre) són les absències, què passa quan un alumne falla, i si són dos, com desconec el treball a fons, no puc més que deixar aquesta pregunta a l'aire.
• Família: De la mateixa manera que al punt anterior, aquí podem trobar-nos amb situacions personals que no sapiguem resoldre. La realitat supera la ficció, però un cas sencill, seria una família que no sàpiguen ni parlar ni llegir en castellà i/o català. Tenim un cas a la nostra escola d'uns pares que textualment li van dir a la tutora que no teníen interès en perdre el temps ajudant l'alumne X, ja que aquest era tonto i no valia la pena, que tots els esforços els faríen amb el seu germà, que aquest sí que era intel·ligent, després de vàries entrevistes, no hi ha hagut manera de fer-los baixar del burro.

El cazo de lorenzo

Faig memòria de quan jo anava a primària i recordo perfectament situacions en que la mofa i la ridiculització s'utilitzaven contra qui no era "normal", contra qui per aquells que feien aquestes accions  no era un/com ells, uns iguals. Quina pena em fa recordar això, quantes males siuacions viscudes. Recordar em fa pena però veure-ho em fa ràbia, molta ràbia. Vec ara mateix, situacions que superen (de molt, en alguns casos) les que jo recordo, i em fa ràbia pensar en que tot i que sembla que el món evoluciona rapidíssimament, en el fons no evoluciona gaire, et llegeixes el llibre Ipatia, i la sensació és de desesperació, no hem après res en dos mil anys?
Si un pot tenir dificultats en la manera de com és tractat, sense tenir cap mena de discapacitat, quantes en poden tenir les que sí que en tenen?
Fa anys, no hi havia (que jo recordi) ni tanta informació ni tantes ganes de treballar aquests aspectes a la societat, i a la seva base, o sigui l'escola.
El  cazo de lorenzo ens dóna una gran oportunitat per treballar la conscienciació sobre les dificultats que poden arribar a tenir les persones que tenen alguna discapacitat,  persones que estan entre nosaltres en tots els ambients, per tant estan entre nosaltres a l'escola.
Tinguem el que tinguem, tots mereixem un tracte igual, un pot tenir més afecte o menys, tenir més afinitat amb alguns i gens amb d'altres, però el respecte per l'altre, l'educació en el tracte amb l'altre ha de ser per tots igual.

Una de les grans eines per treballar l'empatia, és posar-se en el lloc de l'altre. Bé l'activitat que proposo és precisament aquesta, fer que tothom actui i es desenvolupi amb una discapacitat concreta un temps determinat.
Aquesta activitat no necessariament necessita un temps/espai concret, vull dir que es pot treballar al llarg d'un mes sencer, li podriem dir El mes de les discapacitats. Tenim vint alumnes i en un mes vint dies laborals, així que cada dia del mes un alumne diferent tindrà una discapacitat  durant un dia sencer, un pati, una classe, etc, el temps que valorem necessari per cada un. L'alumne s'haurà de desenvolupar amb una discapitat concreta, que podrà ser física, visual, sensorial, intel·lectual, etc. Posem un exemple, durant l'hora abans del pati i el pati, l'alumne XWJK no tindrà la mà dreta, aquesta la podrà amagar dins de la màniga de la prenda de roba que porti de màniga llarga (per tant no ho podrem fer a l'estiu aquesta!). Al pujar del pati, tornarà a tenir la seva mà, i podrem fer uns minutets de debat o d'explicació i/o valoració personal del propi alumne de com li ha anat.
Una per treballar la visual, doncs tapar-li un ull durant el mateix període de temps.
Una per treballar la sensorial, l'alumna ZJKLMAI anirà amb uns grans guants de llana, que no li permetran tenir una bona sensibilitat i control dels seus dits i de tota la mà.
Una per la discapacitat intel·lectual, l'alumne RAYOMACKUIN haurà d'aixecar la mà per parlar en qualsevol moment,   i contar fins a 5 abans d'emetre qualsevol paraula, si no aixeca la mà,  com sabrem si ha contat fins a 5 o no.
Una de física, ja hem dit la de la mà, es pot fer igual amb la cama, si ho considerem massa (això va a criteri de cada mestre/a) en comptes de faltar-li la cama, anirà coix, l'immobilitzarem o bé el genoll o bé el turmell.

Dintre del món de l'esport, els de muntanya diria que són els que pateixen unes lesions o accidents més greus, n'he patit un parell d'aquests últims que m'han anat posant a lloc, i he vist com companys de corda o els companys dels meus companys han patit pitjors conseqüències. Viure amb una cama immobilitzada durant 3 mesos i la posterior rehabilitació et dóna una idea de com pot arribar a ser de dura una vida amb una discapacitat física. Tots faríem molt bé abans de jutjar ningú, abans de bromejar sobre algú, pensar quin "cazo" porta aquella persona, i com seria la nostra super-guay vida si fóssim nosaltres qui portessim aquell cazo.

Salut per a tothom!!!!!!!!!!